Zones de penombra

Des de que, a la França post-revolucionària, s’implantaren els primers sistemes d’enllumenat públic, l’individu ha esdevingut quelcom fonamentalment visible. I, amb ell, la societat que l’acompanya i el configura ha donat la benvinguda a la visibilitat com a característica fonamental de les seves accions i de la seva forma de transcòrrer per la realitat. Vivim, doncs, en un món extremadament visible. Finestres al món, informacions detectables amb un sol cop d’ull, projectes urbanístics que cerquen l’eliminació de tota zona d’encobriment. La realitat és un gran cos (social, polític, cultural) les vísceres del qual s’exhibeixen amb impudícia. I, malgrat tot, aquesta visibilitat, aquesta lluminositat, no fa més que empènye’ns a la ceguesa. Pot semblar un contrasentit, però en el fons tot aquest procediment presenta una lògica esclafant: al cap i a la fí, la lluminositat extrema enlluerna, i la visibilitat extrema, esdevinguda hàbit, condueix a la incapacitat de discernir, de discriminar, i per tant, en realitat, de veure-hi, en el sentit fenomenològic que precedeix a tot procés de coneixement i judici sobre les coses. Si tot és evident, res és rellevant.

Hi ha experiències però, que, afortunadament, encara treballen en els fugissers i escapívols terrenys de la penombra. Aquells intersticis en què l’important no és evidenciar res, sinó crear una escletxa d’indeterminació, un pas a través en el qual, primàriament, existeix el dubte. El desconcert. Processos crítics que s’insereixen en la pulimentada superfície de les coses i la sotmeten a un tractament de deliri gairebé clínic. La penombra és el context en què la visibilitat esdevé un exercici precís i creatiu: un interregne híbrid en què no hi exerceixen el seu domini absolut ni la visibilitat pornogràfica ni l’obscuritat celibata. El món transl·lúcid. El món a través del qual s’exploren mons possibles. D’aquests, a Gràcia Territori Sonor, en portem visitant molts, des de fa temps. Òbviament, podem parlar de mons sonors, però també d’altres. Aquest any ens hem deixat endur per la deriva en penombra que provoquen certes literatures. Literatures de frontissa, que en el seu esdevenir transiten un espai força equívoc en el qual ens resulta difícil distingir si tenim encara els dos peus en aquest món o bé hem creuat alguna frontera que ens ha dut a transmutar-nos en alguna altra cosa. Literatures com les que difón el col·lectiu de Les Males Herbes, aquelles que massa sovint encofurnem en el còmode etiquetatge de la ciència-ficció: tan lluny de la clàssica metàfora com del subjugament que suposa representar la realitat donada. I literatures com les de Javier Calvo, que podrien anomenar-se gòtiques però que algun afeccionat a les denominacions -ísmiques podria anomenar també postmodernes. O escopofíliques i al mateix temps extremadament velades. Paoroses i còmiques (que és el mateix que dir sàdiques i massoquistes). Literatures que emergeixen d’una aparent foscor però en què s’hi dil·lueix una mena de lluminositat cendrosa, suficient com per habituar-hi metòdicament la mirada.

Doncs de tot això i més en parlem, en seguirem parlant i en farem vista pública. Ara i més endavant, que no deixen de ser el mateix depenent de l’angle de visió amb què es mirin (o s’esborrin).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s